Translate

dilluns, 16 d’octubre de 2017

#Llibertatjordis!

S'han negat a mirar a la cara una part significativa d'un poble que empeny els polítics i ara es sent represaliat en les persones de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart



“Con buena voluntad, reconociendo el problema y mirándolo de cara”, són, amiga, les darreres paraules de la carta del president Puigdemont al president Rajoy. La resposta de la vicepresidenta: “Que el señor Puigdemont deje de enredar a la gente”. I la de la jutgessa, enviar a la presó els líders de l’ANC i Òmnium, els Jordis, “per promoure l’assetjament als guardies civils el 20-S”. 
Ni bona voluntat, ni reconèixer el problema, ni mirar-lo de cara. 

La falta de bona voluntat ha quedat manifesta en els darrers anys quan van decidir afrontar el problema polític muntant l’operació de clavegueres mediatico-policials més barroera que s’ha vist a Europa i que ara resta credibilitat les instàncies judicials de l’Estat. 

El problema no l’han reconegut mai, insistint goebellianament en el “desafío de...” perquè s’han negat a mirar a la cara una part molt significativa d’un poble que empeny els polítics. Aquells agredits per les càrregues policials de l’1-O, i ara represaliats en les persones de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, sentencies amb raó... 

Però què es podia esperar dels que anomenen “comptabilitat extracomptable” al diner negre, “actitud desafiant” a militants de la CUP al terra encanonats per antiavalots sense ordre judicial i de qui acaba la seva missiva de resposta així: “será Usted el único responsable de la aplicación de la Constitución”. A saber què entén Rajoy per la constitució! Avui és dimarts; mala setmana:(

Article publicat al diari La Mañana el 17 d'octubre de 2017

dimarts, 10 d’octubre de 2017

Credibilitat


Per tres vegades ens van dir que això ni existiria ni va existir


Que algú et cregui, amic, t’ho has de guanyar amb el temps procurant que la realitat no desmenteixi les teves afirmacions. No crec en la veritat sinó en l’esforç per objectivar al màxim aquelles informacions que al final consensuarem que són veritables o poden ser verídiques, independentment de les meves idees. Aquests dies de vertigen no ens deixen temps per analitzar gran cosa, però sí per a contrastar el que es diu amb allò que vivim en viu i en directe. 

dimarts, 3 d’octubre de 2017

El referèndum

El moment que van aparèixer les paperetes i les urnes a Torrefarrera


El moment de l’èxit de l’1-O, amiga, no va ser el resultat, ni el recompte, ni la resistència ciutadana –èpica en molts llocs i moments–, ni les cues per anar a votar i defensar el vot. El moment de la victòria va esdevenir en quan van aparèixer paperetes i urnes, rebatejades com a túpers pels que han fet del menysteniment la seva única acció política. 

dimarts, 26 de setembre de 2017

En mans d’Europa

A Juan Carlos I, també símbol de la unitat de l'Estat,
ni se li va acudir menysprear al republicà i independentista Benach


Un dels molts errors de l’Estat que aquest dies cobra importància, amic, és la forma absurda amb la que es van carregar l’àrbitre entre administracions que contempla la Constitució que tant exhibeixen. Diu l’article 56 que “El Rey es el Jefe del Estado, símbolo de su unidad y permanencia, arbitra y modera el funcionamiento regular de las instituciones”.  I va Felipe VI i es nega a rebre oficialment la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, després de les eleccions del 27 de setembre de 2015. 

dimarts, 19 de setembre de 2017

Jo votaria 'No'

A les parets de les Borges ho diuen clar:
"La democràcia ens convoca"



Quan un amic del PSC em diu que estem en costats enfrontats de la trinxeres, amiga, em va sorprendre. Quan un amic de la CUP s’estranya que em critiquin els unionistes perquè aquí som neutrals, em va bocabadar. Quan un amic d’ERC em felicita per valorar l’autocrítica d’un exministre del PP, em va alertar... I així puc continuar passant per tot un espectre ampli d’amistats que aquests dies estan excitats. 

dimarts, 12 de setembre de 2017

I ara, què?

Li agafo prestat a Paco Ermengol el seu acudit sobre la Diada de 2015,
tot continua igual, sense resposta als somriures


Odio aquest titular, amic, però és la pregunta... Avui som al dia després d’una monumental Diada –malgrat el menysteniment dels que tenen calculadores fetes a mida– que també ens va deixar un estremidor minut de silenci en record de les víctimes del 17 d’agost. I som a tres setmanes del referèndum que encara podria ser la millor resposta política al principal problema polític dels darrers 40 anys. 

dimarts, 5 de setembre de 2017

El relat

El relat que alguns han volgut transmetre
és que la massacre es podia haver evitat


No es tracta d’un titular de portada o del text d’una informació en concret, amiga, allò que aporta transcendència a la nostra feina és el relat, cosa que els joves periodistes em senten a dir manta vegades. El relat és allò que queda després de tractar un tema –story li diuen els mestres nordamericans per a diferenciar-lo de simples notícies– al llarg de vàries entregues. 

dimarts, 29 d’agost de 2017

‘Qué nos ha pasado, España’

De la il·lusió al desencantament, el subtítol del llibre
que expressa la meva sensació en llegir-lo



De la il·lusió al desencantament, amic, és el subtítol del darrer llibre de Fernando Ónega i, al temps, el que millor expressa la sensació que vaig tenir mentre el llegia. D’aquest cronista –com li agrada presentar-se amb encert a si mateix– procuro no perdre’m gaire cosa, per la seriositat dels seus anàlisis i per la intel·ligent cadència de la seva veu en la ràdio, que formen part de la meva particular crònica d’accés a la professió que més m’agrada. 

dimarts, 22 d’agost de 2017

Les Rambles són de tothom


M'he criat a les Rambles de Barcelona...


M’he criat a les Rambles de Barcelona, amiga, on vaig veure els darrers grisos carregant contra manifestants de pancartes diverses, els marines de color buscant l’escalf barat de la dona que els hi pugés a un piset i els primers transvestits. He viscut la degradació del Museu de Cera i la transformació de la vella església de Santa Mònica en l’actual Centre d’Art Modern. 

dimarts, 15 d’agost de 2017

Dos dies de pluja a l’agost


Ja és casualitat, amic, que els únics dos dies que m’ha plogut en la primera quinzena d’agost hagi estat en dos cementiris. Dèiem l’últim adéu a Francisco –el iaio Paco pels meus fills– l’1 a Sabadell i el 9 a Agramunt al seu últim germà viu, Alfonso Fernández Rodríguez. Sis anys de vida es portaven i només vuit dies de diferència en la mort, sense poder acomiadar-se l’un de l’altre, posant punt i final a una generació de postguerra. 

dimarts, 8 d’agost de 2017

Refieu-vos del professional


Si hi ha un lloc que visito cada estiu, amiga, és una llibreria, ja sigui a Lleida o en la població en què em pugui amagar uns dies. De casa, en tot cas, vaig sempre ben armat. Enguany, una relectura en honor al recentment desaparegut historiador i novel·lista francès Max Gallo; el seu Napoleón és un monument al rigor històric amb els polsims justos de ficció que ajuden a omplir aquells forats que la documentació no suporta. 

dimarts, 1 d’agost de 2017

Coses de la (falta de) coherència

Primer de tot, amic, gràcies per no felicitar-me ahir. Ja saps que Sant Ignasi de Loiola –contra el qual no en tinc res– uneix en la seva figura dues institucions que no me són molt properes: Església i Exèrcit; però vaja, igualment agraeixo als que ho van fer, que no tenien mala intenció. Són coses de la coherència, que procuro portar de la manera més digna possible. 

dimarts, 25 de juliol de 2017

Els que només es dediquen a mirar

Jo el que vull mirar és com la meva papereta entra en una urna.


Camí de l’1 d’octubre, amiga, encara haurem de veure titulars de tots els colors. En aquest joc del mocador que descrivia fa uns quants #foradellocs, sobiranistes i unionistes van acumulant errades que beneficien l’altre equip, però ara comencen a cobrar un cert protagonisme aquells que han decidit que el seu paper és només mirar com el mocador va canviant de mans. 

dimarts, 18 de juliol de 2017

El 18 de juliol i Primo de Rivera

El magnífic llibre de Josep Varela sobre Felip Solé
conté una potent reflexió sobre el mal de la dictadura de Primo de Rivera


Hauria de parlar d’aquesta data, amic, inici d’una cruenta guerra que va parir el règim feixista més llarg en la història d’Europa i dia en què es presenta una demanda contra la Paeria per mantenir alguns noms als carrers. Però en lloc del general Franco en vull parlar d’altre mal militar, Miguel Primo de Rivera, que va donar un cop d’estat al 1923 –amb l’aquiescència del rei– i va mantenir la seva dictadura fins al 1930. Generals que es revolten contra el poble al qual han de servir!, t’indignes... 

dimarts, 11 de juliol de 2017

L’Eix Gastronòmic


Les franquícies canviarien d'ubicació i es podria intentar una proposta
original en aquell tros de ciutat anomenat ara Eix Comercial.
Foto: Carrefour

Ara em passaré de frenada, amiga, però començo a tenir la intuïció que tampoc no li aniria tan malament a la ciutat la construcció del megaprojecte de Carrefour i la posada en marxa dels altres dos centres comercials previstos a Torre Salses i Vallrufea. Ni a la ciutat ni al comerç local, si entenem aquest com les botigues que encara mantenen la marca i la propietat d’abans de la irrupció de les franquícies. 

dimarts, 4 de juliol de 2017

El joc de “el pañuelo!!!”

Avui ens explicaran els ets i uts del referèndum de l'1O


Ignoro, amic, quina és la denominació en català d’aquest joc infantil, però quan jo el jugava, en una llunyana –en el temps– Cornellà era “El Pañuelo”... La cosa anava així: Al mig es posava un –o una– amb un mocador agafat pels dits de la mà estesa cap endavant. A dreta i esquerra, els dos equips en tensió. Al crit de “Pañuelo!!!” de cada equip sortia un membre corrent cap el mig amb un objectiu molt simple: agafar el mocador i tornar al grup sense que el contrari t’enxampi.

dimarts, 27 de juny de 2017

Geometria tripartita

La sortida conservadora: mantenir lligada la suma PSC-Cs-PP.
Foto: Selena García / La Mañana



Àngel Ros, amiga, va començar la trajectòria com alcalde de Lleida en el si d’un tripartit PSC-ERC-ICV de complexa vida interna però de tal solidesa política i de gestió que el va saber patrimonialitzar amb dues majories absolutes seguides –un resultat històric per inèdit. Fa dos anys (11 més tard d’aquell govern) Ros es veu obligat a posar a prova l’experiment de la complicada geometria variable per sustentar l’Alcaldia degut al resultat històricament més dolent del PSC a la ciutat –la història té aquestes ziga-zagues. 

dimarts, 20 de juny de 2017

Informació a foc lent

Bob Woodward no té ni twitter ni facebook perquè no té temps...


“M’agrada analitzar la realitat a càmera lenta per veure com evoluciona, però avui tot es fa massa ràpid”. La frase, amic, és de Bob Woodward i la vaig llegir en una entrevista a El Periódico. Woodward va ser el motor de la investigació periodística del cas Watergate que va dilapidar la carrera presidencial de Richard Nixon, però també va desvetllar les guerres secretes dins la CIA que li van costar el cap a dos comandaments però no va desgastar gens ni mica Ronald Reagan

dimarts, 13 de juny de 2017

Multes o l’insult del Parquímetre

Senyors i senyores paers de Lleida:
Un error no el poden fer pagar més car que un intent d'escaqueig


No faré la broma fàcil que corre per les xarxes socials, amic, sobre a quin partit m’he d’afiliar perquè em prescriguin les multes de trànsit, però reconec que l’última m’ha emprenyat molt, per injusta. 

dimarts, 6 de juny de 2017

La llibertat a Cosmòpolis

La Internet del segle XXI ha fet créixer l'aldea global
fins a una megalòpolis on ensopeguem tots


Hi ha un llibre, amiga, que aquests dies no m’estic de recomanar a tort i dret: Libertad de palabra (Tusquets) de l’historiador  i editorialista britànic Timothy Garton Ash. És un assaig dens –principalment destinat als qui ens dediquem a la comunicació– que té com a virtut fer evolucionar el concepte d’aldea global que als seixanta del segle passat va desenvolupar el sociòleg canadenc Marshall McLuhan

dimarts, 30 de maig de 2017

Els tres peus del gat

La simpàtica il·lustració de Lupe Ribot
que avui sembla tant actual com quan me la va dedicar...

Recordes, amic, l’últim mandat enrevessat de Siurana a la Paeria? A cada informació complicada que publicava sobre els casos Seinsa o Empresa Municipal de Serveis Comunitaris, la resposta immediata que rebia de part d’aquell govern era que “sempre li estàs buscant els tres peus al gat”. 

dimarts, 23 de maig de 2017

Ull, que ve el cadastre!!!

Quines fotografies aporten vostès que jo he fet obres pressumptament irregulars?


La cosa va així, amiga: Reps una carta del Cadastre, amb el neguitós segell del Ministerio de Hacienda, que et condemna a pagar una taxa per haver-te ampliat la casa sense informar l’administració. A més, t’avisen que com t’has fet la casa més gran hauràs de pagar més IBI a partir d’ara. Fins aquí, sinó fos pel to incriminatori de la missiva, tot correcte. L’únic detall és que a casa meva no he fet cap ampliació de res. 

dimarts, 16 de maig de 2017

Tota guerra és lletja

Amb 'Banderas en la niebla' he sabut de la massacre de Puente Genil,
la població cordovesa originària de la meva família


Suposo que em falta literatura, amic, però tinc la sensació que avui en dia s’està novel·lant la Guerra Civil espanyola amb més detall, sinceritat i cruesa que mai. Al meu imaginari, Herrumbrosas lanzas, de Juan Benet, era la recreació, a través de la ficció, més detallada que havia llegit d’aquella ignominiosa guerra que durant molt de temps havia associat a l’Homenatge a Catalunya, de Georges Orwell. 

dimarts, 9 de maig de 2017

Els extrems es toquen?

Macron s'ha fet amb la presidència de la V República i Europa respira...



Europa respira, amiga, diuen després de les eleccions franceses. L’exministre amb els socialistes i ara liberal Emmanuel Macron, sense ni disposar tant sols de partit polític, s’ha fet amb la presidència de la V República a molta diferència de l’extremista –per la dreta– Marie Le Pen, que tot i amb això s’ha fet amb uns 10 milions de vots, que no és cosa com per a estar tranquils. 

dimarts, 2 de maig de 2017

Vida Lleidatana

Un magnífic llibre editat per l'IEI, prologat per Josep Vallverdú
i sortit dels tallers de la Impremta de la Diputació


Una de les sorpreses d’aquest Sant Jordi, amic, ha estat la magnífica edició de l’IEI dels facsímils del primer any de la revista Vida lleidatana (1926), sàviament prologada per Josep Vallverdú en un volum acuradament sortit dels tallers de la Impremta de la Diputació de Lleida. La publicació, nascuda sota la pressió de la dictadura de Primo de Rivera, encara va poder resistir fins al 1931. 

dimarts, 25 d’abril de 2017

Les opcions de Postius


Dos anys són tota una vida en política
Foto –de fa dos anys–: Tony Alcántara (La Mañana)

Aquesta vegada, amiga, ningú no m’ha preguntat si Toni Postius té possibilitats de guanyar-li l’alcaldia a Àngel Ros al 2019. Vull interpretar que l’absència d’interrogants no és degut a falta d’interès, sinó a dos factors: Que tothom donava per fet que es presentaria a les primàries del PDeCAT i que –portat per les presses de la comunicació i no per la prudència de la política– ha anunciat la seva voluntat en un article d’opinió publicat al bell mig de Setmana Santa. 

dimarts, 18 d’abril de 2017

El paper i el bit

Obres impreses sobre paper han resistit 500 anys...


Llegia fa poc –en paper of course– a Umberto Eco (De la estupidez a la locura, Lumen) defensant el paper com a suport tecnològic de transmissió de coneixements enfront la volatilitat del bit informàtic. En diràs, amic, que mirant cap a un altre Sant Jordi surto en defensa del llibre clàssic, però és que sé que t’agradarà el raonament, com sempre brillant, del professor que va morir ara fa poc més d’un any. 

dimarts, 11 d’abril de 2017

Les opcions de Ros

Ros ha tallat d'arrel qualsevol debat que es podria
haver posat en marxa al setembre sobre la seva successió.
Fotografia: Selena Garcia (La Mañana)


Creus que Àngel Ros té possibilitats de tornar a ser alcalde? Aquesta és la pregunta, amiga, que des de dimarts passat m’han fet amb una insistència que supera l’interès polític. Fins i tot diumenge, en un dinar familiar, vam fer les postres amb l’interrogant. La primera resposta és massa òbvia: falten dos anys per a les eleccions municipals del maig de 2019, i això, en política, és tota una vida. 

dimarts, 4 d’abril de 2017

Lleida virtual

En la Lleida virtual sospito que fins i tot n'hi ha un Metro...


Ser molt de Lleida, amic, només t’habilita per a saber entrar i sortir en cotxe correctament als ponts Universitat i de Pardinyes, la resta són habilitats més o menys equiparables a qualsevol altra ciutat que té la sort de no patir un Metro. Un Ajuntament complicat? Doncs amb tants grups municipals com a Tarragona i amb una alcaldia en minoria com a Girona. Un entramat social desmobilitzat? Doncs qualsevol ho diria veient les mogudes que s’organitzen cada dues setmanes. 

dimarts, 28 de març de 2017

Propaganda extrema

La batalla 2.0 està contaminant l'acció política


Com que l’actual discurs polític està dominat pel missatge extrem portat al màxim de la propaganda a través de les xarxes socials, amiga, no hi ha debat seriós que aguanti la més mínima reflexió pausada. El cop de propaganda està contaminant l’acció política, convertida en batalla 2.0 a compte de l’aplicació de la Llei de la Memòria Històrica a la ciutat de Lleida

dimarts, 21 de març de 2017

El referèndum


No només cal pactar la pregunta, també un termini
en el qual es pot tornar a repetir

Que fer un referèndum sobre el futur polític de Catalunya és una de les solucions, amic, podria considerar-se una d’aquelles afirmacions més o menys veritables. Totes les enquestes fetes públiques coincideixen en que la consulta –independentment de quin sigui el resultat desitjat– rep suports demoscòpics de fins al 73%. A excepció de l’encarregada per Societat Civil Catalana, contradictòria –curiosament– amb una altra feta per la mateixa empresa però pagada per un diari. (Allà els enquestadors...) 

dimarts, 14 de març de 2017

Corruptes

Per a que el saqueig funcioni és necessari que a banda i banda
de la taula conflueixin la mateixa malsana intenció


“Vostè fuma? –Sí (contesta amb els ulls de sobte il·luminats) –Docs ara surt a fora, es fa un cigarret, torna a entrar, truca a la porta i comencem de zero, perquè crec que fins ara no m’ha entès”. Aquesta conversa, amiga, la vaig mantenir fa uns anys quan jo ocupava un despatx oficial i un industrial que aspirava a que li adjudiqués una feina va portar la conversa cap el relliscós terreny dels beneficis personals a canvi d’encàrrecs més o menys discrecionals.

dimarts, 7 de març de 2017

Cercas, a prop

La última genial novel·la de Cercas en toca d'aprop
en descriure la caiguda de Lleida a mans de l'exercit franquista


Abans que em saltis al coll, amic, aclarir que el títol és un tonto joc de paraules sobre el cognom de l’escriptor Javier Cercas inspirat en una anècdota que ell mateix explica en el seu darrer llibre, El monarca de las sombras (Random House). Explica que 50 anys després d’emigrar de l’extremenya Ibahernando a Girona, la seva mare és incapaç de distingir la catalana “endavant” d’una illetrada castellana “¿Ande vas?”. 

dimarts, 28 de febrer de 2017

Mobilitzats

Ha desaparegut la sensació que no existeix temps
entre el moment que es produeix un fet i es percep com a notícia


Recordo el primer telèfon mòbil que vaig tenir a les mans, amiga, aquell matalot amb bateria de cotxe que –en l’època de ràdio– ens permetia entrar en directe abans que ningú altre. Però no el podíem utilitzar més que en casos d’emergència, perquè el facturón que ens clavava Telefònica era d’infart. 

dimarts, 21 de febrer de 2017

La postmentida

Vivim l'època de la postveritat, que deu ser com dir de la postmentida


No crec ni en l’objectivitat ni en la veritat, amic; allò que certament valoro és l’esforç per objectivar al màxim aquelles informacions que al final consensuarem que són veritables o poden ser verídiques. Dia sí i dia també ens bombardegen amb això que vivim l’època de la postveritat, que més o menys deu de ser com dir de la postmentida. 

dimarts, 14 de febrer de 2017

La Tanit i el Jordi

La Tanit i el Jordi han regresat a Lleida
després de mostrar la Seu Vella arreu el planeta.
Foto: Núria García / La Mañana


Jo no tinc memòria de Lo Castell, amiga, ja que quan vaig arribar a Lleida, la Seu Vella era la Seu Vella. Obro parèntesi: Darrerament li he fotut un petit mal de cap a en Joan-Ramon González, el president dels Amics, en preguntar-li quan i qui la va anomenar “vella” per primera vegada. Ho està confirmant. Parèntesi tancat. 

dimarts, 7 de febrer de 2017

El banc dels acusats

Només els encegats en black no voldran veure la diferència entre aquests acusats i Millet o Montull o els jutjats Bárcenas, Urdargarín, Rato i Cristina de Borbón o el condemnat Matas...


Cop a l’independentisme del 3%. Aquesta ha estat, amic, la idea-força de la darrera acció policial, a les portes del judici per l’acció política del 9N, contra una trama investigada per corrupció en la Generalitat. Algú s’ha plantejat alguna vegada titular alguna cosa així com “Cop a l’espanyolisme dels sobres i les targetes negres” per referir-nos a les trames Gürtel, Bankia o Bárcenas? 

dimarts, 31 de gener de 2017

‘Paraestat’ o ‘pararealitat’?


En una nació sense Estat, actuem simulant
que tenim allò que no tenim, idea de Francesc Canosa.
Fotografia: Nuria García


En una nació sense Estat, amiga, actuem simulant que tenim allò que no tenim i funcionem amb estructures de paraestat. La idea ens la va llançar divendres Francesc Canosa després d’haver estudiat  el singular ecosistema de mitjans de comunicació catalans al llarg de la història, i em va agradar en tant que enginyosa aportació a entendre què ens està passant. De l’altra banda diuen que vivim en una il·lusió fantasiosa, en una pararealitat, clar. 

dimarts, 24 de gener de 2017

La memòria dia a dia

Hem dipositat la memòria de LA MAÑANA a l'Arxiu Històric de Lleida
Foto: Tony Alcántara


Vas veure el programa a la tele del president Puigdemont contestant la gent, amic? Ahir tot eren crítiques a com s’havia organitzat. Paradoxalment, si hagués estat una ensabonada, els punyals a TV3 s’haurien disparat des del costat d’aquells ciutadans que, sembla ser, també eren càrrecs afins als partits de l’oposició. 

dimarts, 17 de gener de 2017

Agilipolladors


A aquest dirigent del PP andalús no li va passar res
del que li anunciava la propaganda oficial


Suposo que has llegit la història de Toni Martín Iglesias, amiga, aquest dirigent del PP andalús que s’ha penedit d’haver fet el “gilipolles” fins ara en creure’s els “tòpics malignes” que sobre Catalunya corren més enllà de l’Ebre. I tot perquè ha viscut uns dies a Girona sense que li passés cap d’aquelles coses tan terribles que la propaganda oficial li anunciava: no podria ni fer un tallat si no el demanava en català, l’arraconarien sota una estelada fins que no aprengués a dir Bon Dia o li regatejarien fins a l’últim cèntim en pagar el gelat. 

dimarts, 10 de gener de 2017

Taronges salvades del gel

A mi el que em molesta és el gel...
Fotografia: Lídia Sabaté


El dia 1, amic, el meu veí ja em va advertir que la boira s’aixecaria, vindria el gel i més val que collís ràpidament les taronges del magnífic taronger que tenim al jardinet, perquè s’assecarien. Com no li havia de fer cas, si ell es dedica precisament a la fruita i jo no deixo de ser un pixapins mig reciclat? Però confesso que vaig trigar una mica més del compte en seguir el seu consell, ja que el sol que ens va sorprendre a tots els lleidatans el Dia de Reis ens va fer pensar que s’iniciaven dies de certa normalitat. 

dimarts, 3 de gener de 2017

El got buit


No es tracta només de tenir la cosa, es tracta de que sigui operativa
Fotografia: Núria García

Comencem l’any, amiga, amb un minut de silenci per la massacre d’Estat Islàmic a Istanbul. No és un bon presagi i aporta les primeres gotes d’amargura d’aquest 2017 que el vull imaginar com un got buit que anirem omplint de plors i alegries. Ja en farem el balanç d’aquí 365 dies, però de moment les previsions no tenen gaire bona pinta.