Translate

dilluns, 29 de desembre del 2014

2014 per a la història, 2015 històric

L'e-llibre Consulta Ermengol, una mostra de l'humor com a resposta als greuges


Al final resulta que el 2014 no va ser l’històric que pronosticà Josep Lluís Carod-Rovira... Però podríem concloure que ha estat per poc, no? Hem viscut un any marcat per l’intent de tancar un cicle obert ara fa un Tricentenari, però sense canons, sense aldarulls als carrers. La millor arma que hem descobert és una urna de cartró i el somriure permanent que des de fa quatre anys llueix bona part de la ciutadania d’aquest país cada vegada que se la descriu des del Madrid oficial com una societat monolítica, paranazi i perduda en el no-res de l’Univers.

dilluns, 22 de desembre del 2014

Del Senglar Rock als Barrufets

El projecte del Parc dels Barrufets es va presentar dijous vinent


A poc de tancades les portes de les Basses d’Alpicat, perquè es tractava d’un espai infrautilitzat per la ciutadania, vaig tenir la sort de participar en l’experiència impulsada pel llavors tinent d’alcalde Xavier Sàez de portar el Senglar Rock a Lleida. Era només un cap de setmana llarg a l’any, però va servir per demostrar que encara es podia fer alguna cosa útil amb el vell recinte de les piscines. La crisi i la manca de confiança municipal en un festival de rock per atraure públic forani va finiquitar el Senglar i, de pas, les mateixes Basses.

dilluns, 15 de desembre del 2014

Els llençols de Brussel·les



Javi López, segon per la dreta, és dels polítics que saben escoltar


Convidats per l’eurodiputat socialista Javi López, un grup de periodistes catalans hem fet una ràpida immersió en les interioritats del Parlament Europeu, certament un món a part des del qual es vol donar sentit al món... De la visita en si mateixa, difícil serà oblidar l’eurofuncionari que ens va fer una defensa numantina dels valors de la Unió, més present a les nostres vides del que ens podem imaginar. Els llençols sota els que dormim, per exemple, estan regulats per la UE fins al seu últim detall: quines fibres són les autoritzades, quins components químics per donar-lis color, quins procediments de producció...

dilluns, 8 de desembre del 2014

2.000 lleidatans en risc


El Pressupost que la Paeria tindrà l’any vinent (any electoral, abans que ningú m’ho recordi!) manté una mena de riu discursiu del que beuran aigües diferents partides econòmiques de diverses regidories: treballar en favor dels nens i nenes en risc d’exclusió social. Es tracta de menors que són més al carrer que a les escoles, que abandonen els estudis sense cap alternativa productiva i que pateixen a casa un clima proper a l’abandonament. Així llegit sembla que ens estiguem referint a una altra ciutat o d’una minoria molt concreta, però en quant preguntes de quants nens estem parlant ens diuen que uns 2.000. Dos mil menors i joves que a la ciutat de Lleida es troben perduts en el camí de la seva vida... No sé a vostès, però a mi em sembla una xifra alarmant!

dilluns, 1 de desembre del 2014

‘El desafío de Artur Mas’


Seria una gran errada defensar només una cadira que hauria de donar per perduda


Un parell d’anys criticant  aquella entrada gastada als telediarios de “El desafío soberanista de Artur Mas” i dimarts al vespre vaig tenir, per moments, la sensació d’assistir al veritable desafiament personal d’Artur Mas, a l’escenificació d’una aposta individual en mig del principal repte col·lectiu que bona part de la ciutadania catalana protagonitza des de 2010... En tot aquest procés no m’he estat de dir que Mas llegia molt bé el que passava al carrer i que ha sabut estar acompanyant i liderant quan tocava. Per això mateix em resisteixo a caure ara en la temptació d’assegurar que en el darrer mes s’està equivocant més del que seria assumible amb la seva Llista del President.

dilluns, 24 de novembre del 2014

La cadira buida

 La cadira ostensiblement buida que dilluns passat lluïa al costat de l’alcalde



En els cercles político-mediàtics (aquestes 200 persones que ens retroalimentem de dimes i diretes) fa temps que donem per descomptat que la número dos de la Paeria, Marta Camps, no estarà en la llista de les Eleccions Municipals que presenti el socialista Àngel Ros de cara al maig de 2015. Evidentment, ni una ni l’altre confirmaran aquest futurible meu, producte de l’especulació periodística... basat en alguna que altra dada. Per exemple, la cadira ostensiblement buida que dilluns passat lluïa al costat de l’alcalde en un dels primers actes de preparació del futur programa electoral. Dels 15 regidors, només faltava una i en lloc de moure la cadira, allà es va quedar, en primera línia.

dilluns, 17 de novembre del 2014

En nom del fiscal

Van destituir Martin Rodríguez Sol, volen que facin de defensors de la Infanta i d’executors de la Paeria



Passat l’intent de cop d’Estat del 23-F, molts analistes polítics de l’època escrivien que un dels mals d’aquella societat en transició era que qualsevol lector de diaris coneixia el nom d’almenys cinc generals. Els caps militars copaven bona part de l’actualitat, i això no era símptoma de bondat democràtica en una societat que volia treure’s de sobre el passat de la que havia estat una de les dictadures militars més llargues a Europa. Més recentment, també hem viscut l’època daurada dels jutges estrella, i alguns han sortit ben estrellats mentre els seus imputats encara són en llista d’espera de judici o indultats per la via administrativa.

dilluns, 10 de novembre del 2014

Rajoy darrere un mur


Ahir no es va fer un acte il·legal, sinó una acció política de magnituds
mai vistes. Fotografia: Tony Alcántara (La Mañana)



Al principi de tot, va ser el ministre d’Exteriors l’encarregat d’aixecar el mur del Gobierno espanyol davant les informacions que apuntaven a la convocatòria d’un referèndum a Catalunya. Pel mig, Mariano Rajoy s’ha aferrat de tal manera al Lo que no puede ser, no puede ser y además es imposible, que aviat s’ha quedat sense paraules, més enllà de celebrar com una “gran notícia” que no es fes una consulta no refrendària contra la que havia mogut tota la maquinària de l’Estat. 

dilluns, 3 de novembre del 2014

Volem vXXXX


Els hi confessaré una cosa: començo a entendre a Mariano Rajoy en el seu intent per defensar-me de l’il·legal acte d’anar a vXXXX perquè és antidemocràtic posar-me davant d’una urXX amb una papXXXXX per contestar amb un “XX-XX” o un No una pregXXXXX sobre el futur polític de Catalunya... (Hauré d’amagar també el nom de la meva nació? Ah no, que Zapatero i Mas van pactar deixar-ho al preàmbul de l’estatutet i el TC no ho va vetar...)

dilluns, 27 d’octubre del 2014

A ver si lo entienden ahora...

¿Si escribo en mi lengua materna leerán por fin 
que es la gente, y no Mas, la que lo ha liado todo?


Desde que eran pequeños, a mis hijos siempre les he dicho que tienen derecho a intentar engañarme. Incluso, si lo consiguen, puedo llegar a valorar la carga de inteligencia y astucia que hay detrás de una buena mentira. Pero que ni intenten engañarse a sí mismos, ¡que eso es del género estúpido! Valga pues este consejo (que ellos procuran seguir de manera más o menos disciplinada) para aquellos que se han creído sus propias mentiras y ahora no entienden nada de lo que está pasando en Catalunya.

dilluns, 20 d’octubre del 2014

El cognom de les eleccions

La unitat de les forces polítiques també es pot assolir en un Govern de concentració


Unes eleccions són unes eleccions, i qualsevol cognom que se li vulgui posar aporta poc al que és l’essència de posar urnes perquè la ciutadania pugui escollir lliurement entre les diferents propostes programàtiques que li siguin presentades. Allò que en economia podria ser vàlid (valor afegit li diuen a posar cognoms als productes ja coneguts per tothom) en política corre el risc d’anomenar l’aigua que li posem al vi. Tenim un exemple en el #9N2014, inicialment plantejat com un referèndum per la independència de Catalunya, que després va ser una consulta popular no refrendària sobre el futur polític de Catalunya i ara és un procés de participació ciutadana... Podria passar el mateix amb unes eleccions a les que li volen posar el cognom de plebiscitàries?

dilluns, 13 d’octubre del 2014

La ministra de l'Ebola

Els bons metges han de ser els directors d'hospital, no la ministra


Primer fet cert: El virus de l’Ebola arriba a Espanya per una decisió del Gobierno d’Ana Mato i Mariano Rajoy. No ha vingut transportat en pastera a través de l’Estret de Gibraltar, o saltant la tanca plena d’espines de Ceuta, o per falta de vigilància als ports i aeroports deixant entrar alguna persona que hagi estat en contacte amb població de risc als països africans que fa anys que lluiten contra aquesta malaltia sense cura efectiva. No. Va ser la decisió política de repatriar dues persones en fase avançada per les quals, a més, no es va poder fer res més que facilitar-lis uns dies finals potser més dignes que els que haurien tingut allà on van contraure el mal mentre s’esforçaven en combatre’l.

dilluns, 6 d’octubre del 2014

Montserrat Fornells, gràcies

Al 2007 es va convertir en l'alcaldessa més jove de Catalunya



Politòloga, assessora del Grup d’ERC a la Diputació de Lleida i alcaldessa de Vilanova de l’Aguda, aquesta noguerenca de 31 anys va lliurar al President Artur Mas les mocions a favor de la consulta del 9N de tots els municipis del Pla de Lleida. Incloïa en el cartipàs el suport de Gimenells i Pla de la Font, gràcies a dues regidores de Ciutadans que van abstenir-se en virtut d’altres discrepàncies internes amb el seu cap de files, i també el “sí” de la Paeria de Lleida, que finalment va ser de 21 sobre 27 regidors gràcies a una massiva concentració ciutadana que va posar al límit les contradiccions entre ser alcalde de Lleida i president del PSC. 

dilluns, 29 de setembre del 2014

La Mañana 24 hores

Codi QR per descarregar #lm24h per a sistema Android


Em perdonaran si avui em dedico a parlar “del meu llibre”, però no ho he pogut resistir... En el marc de la Fira de Sant Miquel, ahir vàrem presentar La Mañana 24 hores, una aplicació per a mòbils que és alguna cosa més que la típica app. És, com vaig llegir a algú a Twitter, “una aplicació amb concepte”. I és que més enllà que 24 són les hores que li dediquem a aquestes fulles els que hi som aquí al darrera, la nostra pretensió és trencar la barrera física que fa que entre vostès (lectors) i nosaltres (periodistes) només ens poguem trobar una vegada al dia, quan tenen l’amabilitat d’esmorzar passant pàgines i tacant-se una mica les mans amb la tinta... 

dissabte, 27 de setembre del 2014

Del telègraf al Whatsapp


A què estem disposats a renuncia a canvi de la velocitat 2.0? 

L’estructura de les notícies que publiquem als diaris, tal i com les llegeixen avui en dia i escolten i veuen a la ràdio i la televisió, va néixer de l’aplicació de les noves tecnologies a la premsa escrita durant la Guerra Civil Nord-americana (1861-1865). El telègraf va permetre que els diaris d’abast nacional poguessin enviar corresponsals a cobrir les batalles, discursos i fets més rellevants d’aquella confrontació i poder publicar les informacions a les primeres edicions del dia després o en edicions especials vespertines. Era, en aquelles dates, el màxim d’immediatesa que la tecnologia permetia a la comunicació.

Però de bones a primeres els corresponsals es varen trobar amb un inconvenient: de telègraf i d’operador només acostumava a haver-hi un a cada població, el de l’estació de trens. Davant el risc que a les sales d’espera es reproduïssin els enfrontaments sagnants, però aquesta vegada entre periodistes barallant-se per ser el primer en dictar la seva crònica, els diaris varen fer un pacte que va revolucionar la forma mateixa d’escriure les notícies.

dilluns, 22 de setembre del 2014

Res a dir, senyor Borrell...

Josep Borrell a la Seu Vella desmuntant els independentistes...
Fotografia: Lidia Sabaté (La Mañana)


Amb un tan incomprensible com innecessari desplegament policial, assisteixo a l’acte de presentació de Societat Civil Catalana a la Seu Vella de Lleida. Un bon míting en defensa de les tesis del No en una consulta per la independència de Catalunya sobre el qual no tindria res a dir... si no fos perquè l’objectiu d’aquest moviment és el d’impedir que es pugui fer la consulta mateixa. 

dilluns, 15 de setembre del 2014

10 anys sense ‘estanquera’


Butlletí del Grup Municipal d'Esquerra de l'època



La commemoració del Tricentenari, l’expectativa assolida amb brillantor cívica de construir la V i tot el soroll al voltant de l’incert 9N ens han fet passar per alt una petita efemèride local: Aquest Onze de Setembre s’ha complert una dècada que la ciutat de Lleida celebra la Diada sense la bandera espanyola als edificis públics locals i, sobretot, la Seu Vella. Què són 10 anys en el flux de la Història? Una nota a peu de pàgina, però cal que algú l’escrigui.

dilluns, 8 de setembre del 2014

La ‘pau Solsona’, de Mollerussa



Marc Solsona al Centre Cultural ple de gom a gom


En els temps de la pugna entre Josep Grau i Ramon Vilalta, Mollerussa formava part l’agenda política lleidatana. La rivalitat, a més, la replicaven a la Diputació, que llavors funcionava més aviat com una mena de Parlament de comarques. Parlo dels 90 del segle passat, i es diria que aquesta situació li anava bé als dos polítics, als seus partits (CiU i PSC) i la ciutat. Desapareguts els dos del dia a dia públic, el to del debat es va anar rebaixant mentre que a Mollerussa s’anava incrementant el deute generat pels seus successors.

dilluns, 1 de setembre del 2014

Jo també vull confessar


El problema no és que l’espanyolisme radical dispari, és que Pujol li ha regalat la munició. 


Confesso: Sóc tan culpable de l’evasió fiscal continuada de l’expresident Jordi Pujol com qualsevol veí de Mallorca n’és dels delictes de corrupció pels quals és a presó l’expresident Jaume Matas. I segurament he tingut la mateixa participació en l’actuació del que crèiem Molt Honorable com que els meus cosins de Còrdova són còmplices dels EREs fraudulents pels quals investiguen els dos darrers presidents de la Junta d’Andalusia. I no esmento la responsabilitat dels meus amics de Madrid en el tràfic de sobres que regulava Bárcenas dins la seu del PP perquè no vull jugar a l’antic joc de posar en marxa el ventilador de la merda. De fet, només pretenc confessar...

dijous, 28 d’agost del 2014

Periodistes amb les entranyes a l’aire

Haurem de començar a explicar que una cosa és expressar, altra comunicar i una de ben diferent informar...


Durant unes hores, ahir la notícia no va ser la mort de Peret, sinó la notícia de la mort de Peret: una agència dóna la primera informació, citant fonts oficials de la Generalitat, que han confirmat el final del Rei de la Rumba Catalana i en qüestió de minuts les edicions digitals dels diaris obren pàgina amb aquesta notícia, que és difosa fins a l’eternitat de l’espai cibernètic amb el suport inestimable de les eines 2.0 que converteix qualsevol usuari de xarxa social en comunicador.

Pocs minuts després de coneguda globalment la mort d’en Peret (fins i tot a la Viquipèdia ja havien posat la data de la defunció) un portaveu de la família assegura que el gitano de Mataró està viu, apurant segurament les últimes hores de la seva existència, però viu al cap i la fi. A partir d’aquí tot és confusió: fonts que neguen haver confirmat, mitjans que es fan ressò del desmentit però posen la notícia en segon pla, altres que encara no havien recollit la primera i van preferir no posar la segona, la Viquipèdia que elimina el dia de la mort...

dilluns, 25 d’agost del 2014

L'alcaldada


Tenir majoria absoluta no significa que el govern representi a més gent.


Una de les tantes mentides amb les quals els partits polítics juguen amb la ciutadania és el sistema electoral. Recuperada la democràcia, s’opta pel sistema parlamentari en tots els àmbits de representació política, però les màquines electorals llancen els seus principals candidats en campanya com si fossin unes eleccions presidencials. D’aquesta manera ens pensem que votem directament el president del Govern, el de l’Autonomia i, fins i tot, l’alcalde. En realitat, votem assemblees (estatal, nacional i local) de representants que després han d’escollir el cap de l’Executiu en funció de quines majories ha decidit l’electorat. 

dilluns, 18 d’agost del 2014

El Negociat dels Circumloquis

De vegades em costa assumir que el que llegeixo va ser escrit fa més de 150 anys



Fa tres estius que dedico el temps lliure (el que sigui, quan sigui i per poc que sigui) a llegir Charles Dickens. Si bé al principi va ser només per les ganes de gaudir dels textos clàssics escrits amb un ritme allunyat de les imposicions dels guionistes de Hollywood i, de pas, reivindicar llibres de més de mil pàgines totes impreses en paper, ara ho faig amb el delit del descobriment de textos més que actuals. 

dilluns, 11 d’agost del 2014

La moda de Podemos


Els mitjans estem entonant un 'mea culpa' per no haver previst l'èxit


Manta vegades se’ns atribueix als periodistes una capacitat d’anàlisi, reflexió i previsió que, en excessives ocasions, hem demostrat que no tenim. I jo el primer, eh! Som especialistes en pontificar a toro pasado i hàbils a fer veure que ja ho havíem advertit. En algunes circumstàncies la realitat ens posa a lloc. És el que ha passat amb Podemos, la formació liderada per Pablo Iglesias (no el fundador del PSOE, eh...) que s’ha plantat a l’Eurocambra amb cinc diputats després d’una campanya electoral en la qual no hem publicat ni un punyetero breu d’ells. I ara ens passem de frenada.

dilluns, 4 d’agost del 2014

Les regles del joc

No és la corrupció el més greu, sinó la sensació d'impunitat


El problema no és que tinguem milers d’aforats, ni que hagi polítics i empresaris corruptes, ni que al rei vell el blindem de per vida, ni que els que més tenen menys paguen i els que són acomiadats tributin també per la indemnització... Tampoc el problema és que els estafadors de les preferents tinguin tot el benefici de la Llei, ni que Millet i Montull continuïn passejant-se lliurement per Barcelona i els 100 imputats del PP per València i Urdangarín per Suïssa... Ni tan sols és un problema que Jordi Pujol amagués el seu veritable actiu personal a Andorra ni que les dietes de determinats polítics siguin un sobresou encobert per aquells que, directament, no el cobren en sobres...

dilluns, 28 de juliol del 2014

Memòria de Víctor Torres


Víctor Torres i Josep Tarradellas a la portada del llibre de Pagès Editors


Pagès Editors, qui hauria de ser sinó!, acaba de presentar un llibre que és una petita joia la vàlua del qual va molt més enllà del que ja s’intueix a la mateixa portada. Dietaris de l’exili la podríem anomenar com l’obra pòstuma de Víctor Torres (1915-2011), el lleidatà fill del fundador de Joventut Republicana de Lleida que va marxar a fer la guerra contra el feixista a la columna Macià-Companys, va ser comissari polític d’ERC a l’exèrcit republicà, secretari general de la Presidència de la Generalitat en el exili amb Josep Irla, col·laborador íntim del President Tarradellas, diputat al Parlament per Lleida i senador en la recuperada democràcia i, sobretot, un home d’una vitalitat que contagiava qui tenia la sort d’estar al seu costat.

dilluns, 21 de juliol del 2014

El debat de la mala llet

Sara Vilà, en una intervenció al Parlament...


La mala llet s’ha anat apoderant de la discusió a les xarxes socials entre la diputada d’ICV Sara Vilà i aquells que li retreuen una greu relliscada amb la que es beu al Parlament de Catalunya. Resum: Aprofitant el debat monogràfic sobre Agricultura, la regidora de Rosselló i diputada ecosocialista (cada vegada que utilitzo aquesta paraula m’he de mossegar la llengua per no fer la broma fàcil) treu punta al contrasentit del Govern de dir que promou el consum de productes de proximitat mentre que a la cafeteria de la Cambra els tallats es fan amb llet Président, reconeguda marca francesa. Una altra diputada de CiU s’hi suma... Al dia següent canvien per Llet Nostra. I al dia més següent comencen les queixes perquè Président es fa a Mollerussa amb productes de vaques nostrades. A partir d’aquí, tot és rebre per a Vilà en una discusió amb sabor d’amarga llet tallada liderada per gent del voltant d’ERC i el comitè d’empresa d’El Castillo.

dilluns, 14 de juliol del 2014

D’Alpicat a Punta Cana

Una de les imatges del suposat meteorit d'Alpìcat. Foto: La Veu de Lleida


Una estranya sacsejada alerta la població d’Alpicat al llindar de la mitjanit de dimecres. Coincideixen els primers testimonis: “Hem escoltat com un fort cop i hem sentit com una ona expansiva”. Minuts després, Twitter i Facebook fan de caixa de ressonància global dels que asseguren haver vist caure un meteorit i en pengen fotos. Al dia després, i ja confirmat el petit terratrèmol, la crònica de TV3 (la nostra, la d’ells?) i de la majoria de mitjans de Barcelona ens mostren una població rural perplexa especulant amb inexplicables teories de la conspiració...

dilluns, 7 de juliol del 2014

Més pendents del PSOE


"Junts podem"... Un joc de paraules de parvulari


Em comentava un veterà militant del PSC de Lleida la paradoxa que suposa que els socialistes catalans estiguin més implicats i esperançats en la renovació del PSOE que en la del seu propi partit. La raó és tan simple com òbvia: el futur lideratge de la formació espanyola s’està jugant entre tres candidats i a casa la cosa ha acabat en un pacte Iceta-Ros. Al carrer Ferraz de Madrid a ben segur que canviaran cares, estils i algun que altre missatge de fons, mentre que a Nicaragua de Barcelona el màxim debat previst serà amb quines paraules jugaran per fer veure que alguna cosa s’ha transformat sense remoure massa les diferències que l’han sacsejat els darrers anys.

dilluns, 30 de juny del 2014

Desunió i divergència

Aquesta portada ha desfermat totes les teories de la conspiració possibles...



De temps immemorial venen les desunions al si de CiU, on convergeixen  disparitats de sensibilitats, orígens ideològics i, sobretot, personalismes fortament marcats. Divendres passat es van disparar els consums de telèfon i de whatsapp a Lleida entre els dirigents de la coalició, que es van esmorzar amb les reflexions del president del Comitè Local de CDC sobre la conveniència que el partit fundat per Jordi Pujol es presenti a les Municipals de 2015 sense els socis d’Unió Democràtica, precisament a la ciutat on Josep Antoni Duran i Lleida va iniciar la seva llarga carrera de lideratge polític.

dilluns, 23 de juny del 2014

El príncep equilibrista

Ros-Iceta, primera cimera abans del congrés del PSC


Va escriure Maquiavel que “per arribar al principat civil (el que s’aconsegueix amb el favor de la ciutadania) no es necessita ni molt valor ni molta fortuna, sinó més aviat una encertada astúcia”. Aquest paràgraf li vaig llegir en una ocasió a Àngel Ros preguntant-li si se sentia identificat amb la descripció... Va fugir d’estudi, ja que al carrer el terme “maquiavèl·lic” l’associem només a les jugades brutes i no al màxim del pragmatisme polític. Una cosa no treu l’altra i tinc a Ros pel príncep civil de Lleida, en l’accepció maquiavèl·lica d’astut.

dilluns, 16 de juny del 2014

La rotonda anticrisi


La qüestió és sortir a la foto... Pastor a la Trobada al Pirineu


Quan la crisi no existia, i era només una “desacceleració” de l’economia, el govern Zapatero es va inventar un pla de petites obres públiques per mirar de frenar una imparable onada de destrucció de llocs de treball. “Plan E”, es deia. I afedemón que ens recordem, especialment per l’únic sector que va fer alguns dinerets, els que posaven aquells cartells enormes que en ocasions eren més cars que la pròpia obra que anunciaven. Aquell pla de xoc només va servir per arranjar algun carrer o posar en marxa equipaments que mesos després no podien ser utilitzats per falta de pressupost. Però això va ser quan a la crisi ja li deien crisi, clar...

dilluns, 9 de juny del 2014

D’esquerres i monàrquic?


Portada censurada de la revista El Jueves...


Republicà molt abans que independentista, assisteixo al show de canvi de monarca amb ironia no continguda. Entenc que, voluntàriament, la casta ens pretengui despistar portant el debat cap a la política de curta volada enlloc d’afrontar la situació des del contrast de conceptes. A veure si ens aclarim: es pot ser de dretes i republicà, però d’esquerres i monàrquic? És un contrasentit de l’alçada del campanar de la Seu Vella! 

dilluns, 2 de juny del 2014

Els nervis de la casta


Dono per fet que és casualitat, però el calendari ha volgut que immediatament després de la victòria del bloc sobiranista, i més especialment d’ERC, el Cercle d’Economia reunís en unes jornades a Sitges les elits de la vella política i l’antiga economia. Mentre els informatius de TVE continuen insistint en “el reto sobiranista de Artur Mas”, els principals empresaris i els grans dirigents polítics més castigats diumenge passat  es porten les mans al cap anunciant grans catàstrofes i mirant de reconduir el que creuen és una simple vel·leïtat passatgera. No hi ha més cec que el que no vol veure!

dilluns, 26 de maig del 2014

Lliçons d’una victòria


Els d'ERC per fi van tenir una dolça nit a Lleida. Foto: Tony Alcántara (La Mañana)


Que ningú es torni boig i vulgui fer extrapolacions del resultat d’ahir sense tenir presents totes les correccions que pertoquen. Ara, que tampoc ningú no posi aigua al vi que volem beure. La victòria del bloc sobiranista, sumada a l’increment del 10% de la participació respecte del 2009, no significa una altra cosa que hem fet una nova festa de la democràcia a casa nostra. O, al menys, hem tingut un motiu per apropar-nos a les urnes aquells que volem votar el proper #9N2014 sobre el futur de la nostra nació.

dilluns, 19 de maig del 2014

El problema no és Twitter


Intel·ligent vinyeta d'Ermengol sobre la idea de "regular" la xarxa de l'ocellet



Voler legislar en calent és una mostra evident de falta de planificació i programa polític, així com una tonta cerca de titulars per mirar d’acontentar els més fervents seguidors. Ho escric a compte de la última ocurrència del ministre d’Interior del PP i català (sí, què li farem, de casa és...) de voler actuar penalment contra qui escriu bajanades a Twitter. El debat en qüestió és així de simple: ja existeix prou legislació, i fins i tot condemnes, per perseguir i castigar les difamacions, insults i passades de voltes en públic, sigui a través de les xarxes socials, els mitjans de comunicació tradicionals o sobre el vidre d’una porta. Debat finalitzat.

dilluns, 12 de maig del 2014

La (in)utilitat d'Europa

Lluís Foix, a la seva intervenció a la UdL.

Europa és aquest concepte del qual només en parlen els polítics els dies previs a la celebració de les Eleccions Europees o per denunciar d’on surten els fons que l’altre ha malbaratat o, directament, desviat de manera poc regular... Escric això amb la campanya electoral ja encetada i, per tant, en mig del suposat debat europeu. Però no ens enganyem, Europa ens continua quedant massa lluny perquè aquí no s’hi creu de veritat. L’altre dia vaig assistir a una xerrada del periodista Lluís Foix en la que intentà donar-li un sentit d’utilitat a anar a votar el 25 de maig. No li falta raó en recordar que la història d’Europa és la història de les guerres més devastadores i que retornar a aquells vells temps és la única alternativa si fracassa el projecte de construcció europea.

dilluns, 5 de maig del 2014

El blues de la crispació

Standby...ON, la darrera creació de Pegasus.


Gràcies a l’Andrés Rockdríguez (oh yeah!) se m’ha passat la setmana de crispació tot escoltant l’últim disc dels reapareguts Pegasus, la mítica banda de jazz-fusió catalana liderada per Kitflus i Max Sunyer. Fa temps que només escolto música d’avis, interpretada amb mans experimentades en estils diferents però que sonen més frescos i sorprenents que la majoria de les coses que roden per les ràdios actuals. Un dia vaig decidir que si algú no havia gravat abans de 1975 ni m’interessava, tot i que he anat fent excepcions.

dilluns, 28 d’abril del 2014

Avui fa 25 anys de...


Oronich i Siurana fa 25 anys, època dels diaris en blanc i negre.
Fotografia: Tony Alcántara / La Mañana


Existeixen dates de rellevància en la Història que tenim més marcades que altres perquè les portem associades a experiències i afectacions personals. És un tòpic, però tots els que ho vàrem viure recordem què fèiem quan va morir Franco, quan Tejero va assaltar al Congrés dels Diputats o el dia que dos avions van esfondrar les Torres Bessones. El mateix em passa amb el 28 d’abril de 1989, el dia d’aquella moció de censura amb trànsfugues i un vot fantasma que va commocionar la ciutat de Lleida i la política municipal espanyola, tal i com ahir vàrem rememorar a les pàgines del diari. 

dilluns, 21 d’abril del 2014

Amb un llibre a la mà


Presentació del llibre que La Mañana regalarà per Sant Jordi
Fotografia: Tony Alcántara

Fa temps em vaig veure obligat a trencar una màxima pretensiosa: que la Diada de Sant Jordi fos l’únic dia de l’any en el qual no compraria un llibre. Sóc dels que gasto en qualsevol moment, i diria en qualsevol lloc. Però vaig caure rendit a la pressió de la jornada un any que em va tocar viure’l de manera oficial i ningú no entenia la promoció del llibre que conté la meva actitud i m’acusaven d’un inexplicable boicot a l’únic dia que llibreters, editors i autors fan l’agost. Des de llavors compro per Sant Jordi, poc, i continuo consumint la resta de l’any en proporció minvant al poder adquisitiu, clar.

dilluns, 14 d’abril del 2014

I’m a catalan with a vot



L'atrevida creació de @ganyet esbombada per @jordicalvis


De totes les reaccions escoltades, llegides i vistes del debat del NO al Congrés dels Diputats em quedo amb la de l’artista gràfic borgenc Jordi Calvís. El creador del divertit fenomen popes.cat ha dissenyat la plantilla d’un graffiti que, amb l’estètica de les guerrilles urbanes dels setanta, mostra un jove exhibint descaradament una papereta electoral sota el lema “I’m a catalan with a vote & i’m not afraid to use it. 9N2014”. (Esmena a l'edició publicada en paper: l'autor és en Josep Maria Ganyet @ganyet de Tàrrega, activista cultural ponentí... Ja he dit en alguna ocasió que la velocitat twitter ens gasta males passades...)

dilluns, 7 d’abril del 2014

Periodistes vs. polítics


Periodistes i polítics, moments abans de rodar la pilota...

El tòpic més gastat per definir la relació que han de mantenir periodistes i polítics és el de la trinxera: Cada bàndol parapetat i disparant contra l’enemic. I com que a l’enemic ni aigua, pot semblar difícil explicar el que va passar ahir al camp del Balàfia, on redactors i gestors municipals vàrem compartir amistosament un matí de diumenge jugant un partidet de futbol. (Qui això signa només va “jugar” de públic, eh!)

dilluns, 31 de març del 2014

Ull viu, que ve el llop!


L'Ateneu Popular de Ponent, de gom a gom. Fotografia: CUP Lleida

Només aquells que ho hem intentat en alguna ocasió sabem el que costa de veritat reunir un centenar de persones un dissabte al matí per debatre de política local. La dificultat és exponencial si no n’hi ha càrrecs orgànics, aquells que treballen per al partit però cobren d’una institució, ni cadires a repartir-se en un futur immediat. Ho explico per valorar en la seva justa mesura el mèrit de la CUP de Lleida, que fa dos dissabtes va iniciar els treballs del que serà el programa electoral que volen presentar a la capital del Segrià al maig de 2015. Molt de cas no és que els fem sovint, la veritat, malgrat fa temps que són gent activa. 

dilluns, 24 de març del 2014

I el #9N, Àngel Ros?

Divendres es van reunir tots els sectors crítics del PSC. Foto: El Punt



Entenc que Àngel Ros, a la reunió dels crítics del PSC a les Cotxeres de Sants, havia de posar l’accent en el tradicional poder municipal dels socialistes. Al cap i la fi, i descartat dels àmbits electorals superiors a la ciutat de Lleida, Ros se la juga al maig de 2015, i amb ell la part del PSC que encara arribi més o menys composada. Fins i tot puc escriure que crec que té raó quan afirma que “(els socialistes) haurem de treballar amb moviments socials dels pobles i ciutats, que hauran de ser llocs de trobada de tots els progressistes”. 

dilluns, 17 de març del 2014

Contra la partitocràcia



L’Àlvar Llobet, jove periodista però avispat observador polític, posava dissabte el dit sobre la principal nafra dels partits polítics: l’endogàmia que els allunya de la realitat del carrer. Amb el seu permís vull escriure una segona part. Existeix al vocabulari partidista una expressió curiosa que tots posen als titulars quan incorporen una persona independent a les llistes, “ens hem obert a la societat”, diuen... De la mateixa manera que la llei ha imposat quotes de gènere a les candidatures, la praxis ha aconsellat obertures cap a la societat de l’estil de posar en un dels llocs elegibles persones sense carnet del partit que a les paperetes tenen el cognom “Independent”.

dilluns, 10 de març del 2014

A velocitat USB



Robert Johnson ens mira amb sornegueria des de l'interior de la Biblioteca.


Un hit musical dels 80 proclamà que el vídeo matà l’estrella de la ràdio. Érem a anys llum de la mortal velocitat de les Noves Tecnologies de la Informació. Allò que ahir era nou ara resta amagat en algun calaix dels malendreços arraconat pel nou d’avui. Aquell vídeo mata-estrelles ens va portar a casa uns aparells semblants als que tenien els professionals de TV. La irrupció del DVD va aprimar aquest estri tecnològic i la digitalització global l’ha reduït a la mida d’un USB connectat a la tele.

dilluns, 3 de març del 2014

L'aventura plebiscitària


Imatge d'una assemblea del PSC de Lleida

Algú em preguntava per “l’aventura” d’Àngel Ros de presentar-se a les primàries del PSC per a ser nomenat alcaldable de Lleida. Error! No és una aventura, és “una jugada”. Amb el reglament de primàries a la mà, no li pertoca a Ros obrir el ball d’aquest procés electoral intern, ja que en tant que alcalde amb dret a repetir n’hi ha prou que el seu nom el proposi l’executiva territorial o la local. Només s’obriria el meló de les urnes en cas que algun altre militant volgués optar a ser el cap de cartell i obtingui els avals del 40% de la militància. Amb aquesta xifra, de fet, no parlaríem d’unes primàries sinó d’una moció de censura interna en tota regla. 

dilluns, 24 de febrer del 2014

Només són els quarts



Sánchez-Camacho amb els joves populars de Lleida. Fotografia: Tony Alcántara (La Mañana)


Mentre els socialistes juguen a la seva federal versió de la yenka (un pasito p’atrás, una abstención, dos pasitos p’atrás), els populars s’han enrocat en el seu discurs oficial de culpar de tots els mals de la nació el “fanatisme de la Catalunya oficial”. Alicia Sánchez-Camacho ven el seu particular país de les meravelles, on els garants de les llibertats són els que prohibeixen les dones la gestió lliure del seu cos, i una conxorxa de polítics foscos al Palau de Sant Jordi manipulen una ciutadania atrapada per un únic discurs de la por... Si no fos perquè la cosa és seria ara em faria un fart de riure.

dilluns, 17 de febrer del 2014

Jocs de paraules




No és impropi que Wert retalli l'aportació estatal a l'educació infantil?




De jove vaig conèixer un poeta cubà que sostenia que la mateixa paraula “política” és perversa i corromp tot el que toca. La prova? si l’ajuntem a la dona més important de la nostra vida, la mare, ens surt la sogra... Per a fer jocs de paraules s'ha de tenir la intel·ligència d'un poeta, per això procuro no fer molts. 

dilluns, 10 de febrer del 2014

Ens veiem dilluns vinent?



"Construïm futur", el lema amb el qual inaugurem una nova etapa en el diari degà de Lleida.

Aquesta professió de periodista té molt de vella portera. Quan estem darrera de les pàgines ens agraden més els rumors i les tafaneries que els fets contrastats. Segur que és per desengreixar-nos de tantes hores dedicades a destriar el gra de la palla abans de posar-nos a escriure allò que, quan arriba a les vostres mans lectores, no poden ser més que realitats. En les darreres setmanes he suportat estoicament tot tipus d’insinuacions a compte de la frase final amb la qual he acabat tots els articles d’aquesta nova etapa: “Ens veiem dilluns vinent?”. I clar, algú es creurà que només era un recurs estilístic?

dilluns, 3 de febrer del 2014

L'aposta Postius


Antoni Postius rellevarà l'independent Josep Ramon Zaballos. Fotografia: +Lleida


A expenses que dimecres no n’hi hagi cap sorpresa, Convergència ha decidit apostar pel jove regidor Antoni Postius com a alcaldable de Lleida per al 2015. El procés ha estat, diguem-ne, una mica peculiar... De fet, l’assemblea de militants haurà de ratificar la proposta d’una direcció que s’ha decantat majoritàriament per una persona d’entre les tres que es van presentar. Ni són primàries, ni és imposició, ni un fitxatge. Ha estat, més aviat, una formula per intentar esmenar l’errada amb la qual es va llançar al 2011 un independent sense haver-ho pactat prèviament.

dilluns, 27 de gener del 2014

La mà dreta de Ros


Peris, Mínguez i Camps darrera Ros. Fotografia: Hermínia Sirvent (Paeria)


La mà dreta d’Àngel Ros seurà a la seva esquerra a partir de divendres. Montse Mínguez s’estrenarà com a segona tinent d’alcalde i presidirà l’àmbit de gestió municipal més important i estratègic de la Paeria. Qui acumularà més paquet pressupostari serà Marta Camps, ja se sap que l’Urbanisme és sempre cosa de milions però la quantitat no fa sempre la qualitat. Amb la tornada de Josep Presseguer al món privat, l’alcalde ha repartit poder entre dos dels seus, Mínguez i Rafel Peris, qui per a molts continua sent el ‘tapat’ en una hipotètica cursa de relleus, i ha compensat el sector oficialista elevant Félix Larrosa dels bancs dels regidors a la taula que presideix el Ple.

dilluns, 20 de gener del 2014

Canyes trencades al PSC

Els crítics, a la cafeteria del Parlament, fent unes canyes? Fotografia: Ara.cat


Tots juguem amb les paraules, que són flexibles i per igual serveixen per anunciar intencions que per amagar vergonyes. En política, com en pràcticament tots els àmbits de la vida, aquest joc té un límit: una canya de bambú la pots doblegar en totes les direccions que vulguis que seguirà sent una canya de bambú, fins que la forces tant que la trenques. En aquell moment ja no és una canya de bambú...

dilluns, 13 de gener del 2014

Ros no està sol

Quan va escriure aquest tuit, no tenia 500 seguidors, però a Mínguez "l'ha descobert" molta gent.

Amb menys de 500 seguidors a Twitter, pocs per a un polític de rellevància, la regidora socialista Montse Mínguez cremava l’ocellet de la xarxa social amb una piulada per criticar l’absència del primer secretari del PSC, Pere Navarro, als actes d’inauguració del Tricentenari a la Seu Vella deLleida. Immediatament s’hi van sumar altres edils que fa unes setmanes van fer possible que la Paeria es pronunciés a favor que Catalunya celebri la consulta el 9 de novembre.