El benestar de l’Estat que ens fa estar mal

2.500 persones a Lleida reben un suport que perilla per falta dels ajuts.

Mentre uns auguren la mort “oficial” de la recessió i d’altres encara busquem una mínima presència de llum al final del llarg i fosc túnel que sabem que tenim pel davant, totes les dades que es van inundant confirmen la defunció de l’Estat del Benestar. I que se m’entengui bé, l’Estat del Benestar no és un sistema de països rics i capritxosos, no! És precisament la condició per fer rica una societat moderna i occidental, en la qual els que estem millor contribuïm a que els altres puguin tendir a millorar la seva situació perquè és just. Només perquè és just!

Quan el que interessa és preservar el benestar de l’Estat i no el de la població, la societat s’empobreix inexorablement. Paguem impostos per rebre serveis públics, aquest és el principi. Serveis públics que han de servir, també, per redistribuir la renda, això que deia que els que estem millor...

Però la realitat crua és que ens incrementen els impostos i ens retallen els serveis en una suïcida espiral que, sumada a la congelació i rebaixa efectiva dels sous, a les famílies ens deixa cada mes amb les butxaques més buides. I mirem cap a dalt i no veiem que l’Estat benestant s’estrenyi el cinturó com ho estem fent les famílies.

En aquest marc de pobresa social que avança hi ha qui encara ho passa pitjor perquè pitjor estava ja abans. Un exemple dur és el col·lectiu de les persones amb discapacitats intel·lectuals. Com altres grups de ciutadania quines circumstàncies els allunya d’allò que hem considerat sempre de manera acrítica com a “normal”, s’han hagut de buscar la vida lluitant per un pessic de normalitat que en alguns casos posa al descobert batalles titàniques de famílies senceres.

Relegats històricament a un tracte de beneficència amb el qual, més aviat, tapar una certa mala consciència social, les pròpies famílies s’han anat organitzant al voltant de centres i entitats encaparrades en fer-los viure amb la normalitat màxima possible. A la demarcació de Lleida, 17 entitats donen servei a 2.500 persones que es demostren dia a dia que són aptes per a treballar i de portar les regnes de la seva vida. Ben mirat, tampoc hauria de ser tan estrany, em poden dir qui de nosaltres “normals” no necessita dels altres en tot moment per desenvolupar les nostres capacitats, aparentment no disminuïdes?

On rau la diferència? Que l’Administració no disposa d’una xarxa pública d’atenció a aquestes persones. Via un finançament parcial amb els impostos que tots paguem, l’Estat (entenguis en aquest cas també la Generalitat) delega en entitats privades els serveis d’integració social i laboral de les persones amb discapacitats intel·lectuals.

La forma d’estrènyer el cinturó a les finances públiques que es practica en aquests temps és la de fer un forat més al cinturó de les famílies i retallar en serveis a les persones, com veiem en Educació, Sanitat... I no observem en Defensa, tractes preferencials que no ‘preferents’ a la Banca, despeses del Congrés, el Senat...

Des del 2010, els ajuts a aquestes entitats s’han anat eliminant de manera alarmant fins a posar-les en situació propera al tancament. Això significa, ni més ni menys, tornar a deixar a casa aquelles persones que abans amagàvem als veïns o els tractàvem amb condescendència i resignació.

Tornem a l’època de la caritat? La caritat, no ens equivoquem, ens fa més pobres i relega a temps de vaques grasses els esforços per fer que tota una societat pugui viure amb el mínim de dignitat que exigim per a casa nostra. Però és que dóna la sensació que les vaques se les estan menjant en algun luxós restaurant privat...

Si voleu informació detallada de la lluita d’aquests col·lectius, cliqueu aquí.