Translate

dilluns, 12 d’agost del 2013

PP vs. PP

Les millors eleccions del PP a Lleida sempre han estat les espanyoles.
Fotografia: PP de Lleida

Tinc una manera curiosa d’analitzar l’evolució del vot del PP a la ciutat Lleida, però crec que és molt efectiva, contraposant-la amb el mateix PP a la demarcació de Lleida. Per quina raó ho faig? Perquè sempre he tingut la sensació que la seva proposta política és més urbana que rural, més de missatges globals que locals. És tant així, que revisant els històrics de totes les eleccions ens adonem que gairebé el 50% dels seus vots estan concentrats a la capital, tot i congregar menys del 30% del cens electoral de la demarcació, actualment de 313.174 votants. Per això crec que en les seves perspectives electorals influeixen més factors de política general que aquells estrictament locals... i les batusses internes.


A diferència dels altres dos partits majoritaris a la ciutat, PSC i CiU, als populars els manca implantació al territori. És més, l’evidència més palpable d’una preocupant falta d’estructura local fora de la capital és que a les eleccions municipals sempre queda relegada a quarta força política, pel darrera d’ERC, amb un número quasi testimonial de regidors.

A les Municipals de 2011, els populars van treure 59 edils a Lleida, pels 309 d’ERC, els 368 del PSC i els 907 de CiU. Els sis regidors que Joan Vilella comanda actualment a la Paeria representen, doncs, més del 10% del total de la seva força municipalista lleidatana.

Manté el PP només quatre alcaldies ponentines: la clàssica de Bassella, municipi de 246 habitants que va ser traslladat amb la construcció del Pantà de Rialb i té un alcalde popular des de 1991 tan arrelat que al 2011 va ser la única força política que es va presentar; la d’Almatret, amb 354 habitants; la de Sant Martí de Riucorb, de 695 habitants; i la de Benavent de Segrià, municipi de 1.540 habitants que des d’aquest juliol governa, amb 83 vots ciutadans, l’únic regidor del PP amb un pacte amb el PSC.

S’observa una altra dada que referma el poc localisme de les propostes electorals del PP: les seves són les eleccions espanyoles, i amb diferència. Si al maig de 2011, quan la llista que encapçalava l’actual subdelegada del Govern Inma Manso es va fer amb 6 regidors gràcies a 7.410 vots (per 15.253 a la resta de la demarcació), al novembre del mateix any obtenien 15.159 vots al Congrés dels Diputats a la ciutat i 37.401 al conjunt de les comarques de Lleida. Un any després, en les eleccions al Parlament de Catalunya en què abanderaven l’oposició del Gobierno de Rajoy a la marea sobiranista, els vots baixaven a 9.904 a la capital i 23.338 a la demarcació. Clar, que en aquest cas es van trobar amb la sorpresa de 3.692 vots a la ciutat de Lleida en favor de la candidatura de Ciutadans i 522 per a PxC.

Un apunt només sobre aquests competidors del PP a la ciutat de Lleida a les Municipals del maig de 2011: Ciutadans punxa fins als 433 vots mentre Plataforma per Catalunya es dispara fins als 1.122 sufragis. Mesos abans, a les eleccions del novembre de 2010 al Parlament de Catalunya aquesta formació de tall ultradretà i xenòfob havia obtingut 864 vots electorals a la capital del Segrià.

A Lleida sempre destaquen la figura del líder de Barcelona o Madrid.
Fotografia: PP de Lleida
Aquesta és la norma electoral del PP a les comarques de Lleida, poca implantació territorial en favor d’un discurs global majoritàriament redactat des de Barcelona o Madrid. Mirant des del 91, el pitjor resultat en unes Eleccions Generals a la capital va ser l’any 2008, el de la reelecció de Zapatero, amb 13.353 sufragis. El millor en unes Eleccions Municipals va ser l’any 1995, amb Pilar Arnalot al capdavant captivant 9.543 lleidatans amb els que formar un grup de cinc regidors. El número màxim de votants lleidatans del PP al Parlament de Catalunya van ser els 10.049 de 1995, amb l’irreductible Aleix Vidal-Quadras de cap de cartell autonòmic i un jove Josep Maria Fabregat per la demarcació.

Existeix un tema clàssic als mitjans de comunicació en cada contesa electoral municipal: les llistes fantasmes o de paracaigudistes, candidatures locals en les quals no hi ha candidats del poble. Pràcticament tots els partits en presenten per sumar vots electorals de cara als càrrecs d’elecció indirecta, com Consells Comarcals i Diputació, però és el PP el que acostuma a liderar el rànking. Una d’aquestes llistes ens va donar un bon ensurt fa uns anys, quan una militant del PP de Navarra va estar a punt de ser nomenada alcaldessa d’un poble de Lleida arran de la renúncia de l’alcalde titular.

Des l’òptica estrictament municipal, va ser el mandat 1999-2003 el que més regidors va obtenir el PP als consistoris de Lleida, 121, dels quals 4 eren a la Paeria. El pitjor mandat va ser el 2007-2011, amb només 31 edils a tota la demarcació i 3 a l’Ajuntament de Lleida, mantenint la regla del 10%. Pilar Arnalot havia marxat i el partit es trobava immers en una nova picabaralla interna pel control de l’organització.

Tots aquests números tenen noms al darrera, però sobretot està el de Josep Ignasi Llorens, l’home amb el qual s’ha anat movent la història del PP a ritme de riu Guadiana des d’aquella Alianza Popular inicial. Excepte regidor municipal, Llorens ho ha estat tot al PP lleidatà quan no ha pogut exercir la seva ocupació principal, diputat al Congrés.

Primer diputat a Madrid per Lleida del partit de Manuel Fraga al 1982 (mateix any de la primera elecció com a diputada de la socialista Tere Cunillera), set anys després Llorens no aconsegueix revalidar l’escó, ja amb José Maria Aznar de presidenciable. Força ser el cap de llista al Parlament de Catalunya l’any 1992 per, un any després, tornar a recuperar l’escó de Madrid, que mantindria fins al 2004. Aquest any és desplaçat pel seu propi partit i perden l’acta de diputat! Llorens s’embarca en interminables conspiracions internes, fins i tot optant a la presidència del PP de Catalunya contra Josep Piqué, per al 2008 tornar a Madrid com a diputat i actual president de la Comissió d’Agricultura del Congrés dels Diputats.

Amb aquest historial, no és d’estranyar que sigui l’únic nom de militant lleidatà, el de Llorens, que aparegui als papers de Bárcenas. Sempre trobarem Llorens darrera qualsevol història del PP de Lleida... I Pilar Arnalot?

Pilar Arnalot
Arnalot, amb els seus ets i uts, ha estat la gran cara electoral del PP a la ciutat de Lleida, malgrat que tot va començar amb una altra maniobra de Llorens. Al 1991 es va treure un conillet d’un barret en forma de candidat estel·lar a la Paeria: Jaume Barnola, que havia estat diputat a Madrid per la UCD al 1979. Només 3.911 vots i dos regidors van ser els números amb els quals Llorens va entendre que no tenia perquè complir les suposades promeses de càrrecs per a Barnola. Aquest, amb residència a Guissona i que va passar mitja campanya fent nit al seu propi cotxe sota la vella seu del PP al carrer Ramon Castejón, li va donar una puntada de peu al diputat quedant-se l’acta de regidor. Barnola va formar només ell el Grup Mixt a la mateixa constitució d'aquella Paeria, deixant absolutament sola una Pilar Arnalot que anava d’acompanyant...

Quatre anys després, a les Municipals del 95, Pilar Arnalot triplica vots i dóna el salt a cinc regidors. La reina del mercat li deien! Molt coneguda arran de la seva activitat com a botiguera d'un negoci de roba de pre-mamà, va saber superar entrebancs, es va mostrar una hàbil candidata que estava en campanya permanent i va saber detectar en quins temes de ciutat li havia de dir que no al seu propi partit. I va fer molt territori, conscient que la seva imatge ajudava a constituir agrupacions locals i presentar llistes de veritat a les poblacions. El seu 'regnat' es va mantenir fins al 2007.

I és que al PP de Lleida no li senten bé els caps de llista masculins... Al 2007, una altra baralla per alguna cadira de més o de menys, va ser la causa que Ismael Zapater també abandonés el Grup del PP a la Paeria que havia encapçalat, però no el sou de regidor, clar.

Joan Vilella
El PP també ha viscut el cas de l’espantà del seu mateix president provincial, José Manuel Pardos, que es va quedar l’acta de diputat a la Diputació de Lleida i l’alcaldia de Gimenells, que després va regalar dos mandats a Ciutadans... (Però d’això en parlarem un altre dia...) Pardos, per sorpresa, havia estat escollit president del PP de Lleida en un hàbil moviment de Llorens per barrar-li el pas a Josep Maria Fabregat, que a la seva joventut havia sumat amistats d’alta volada a la seu central del PP a Barcelona que Llorens creia que podien posar en perill la seva hegemonia. Gimenells i Pla de la Font, amb 1.170 habitants, és el poble de la demarcació de Lleida amb més militants del PP, per tant els que més compromissaris podien aportar en aquell congrés provincial... Ni Pardos ni Fabregat són actius ara a la política, Llorens manté la seva influència i la referma amb una estructura de partit que no percep com a competència.

La pregunta final: Joan Vilella, amb el permís de la presidenta Dolo López i la subdelegada Inma Manso, serà l’excepció masculina, al 2015, de cap de llista del PP de Lleida que es mantindrà fins al final de mandat? Llorens li deixarà fer? Té un gran avantatge l'amic Vilella, i és que moltes d'aquestes maniobres les ha vist des de dins en la seva llarga etapa com a eficient responsable de comunicació del partit. Avisat està!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada