Fa unes setmanes vaig
compartir una bona estona amb estudiants de Batxillerat, tot parlant de la
comunicació 2.0 i els nous temps del periodisme. Són el que s’anomena “nadius
digitals”, nois i noies que en algun cas tenen perfil de facebook des que
tenien 4 anys. Sí, amb 4 anys!!! Imagineu la meva cara, que me’l vaig obrir a
contracor no fa ni dos... Però xerrant amb ells vaig tenir més clar que mai que
ens estem capficant en la tecnologia,
només en la tecnologia. Els preocupa poc què contar, només que és ràpid.
La crisi econòmica, que
és duríssima, s’està fent servir com a excusa d’afegit per algunes coses. Els
empresaris i màxims directius de les empreses de comunicació parlen de crisi
del periodisme sumada a la crisi publicitària per justificar el tancament de mitjans
o l’aprimament fins a nivells papupèrrics d’altres. Curiós, li diuen crisi del
periodisme i no crisi del sistema de producció de la comunicació, crisi industrial
d’un sector que ha viscut també enganxat a la bombolla del totxo.
Si la publicitat no s’hagués
enfonsat fins a nivells mai vistos, la indústria de la comunicació no parlaria
de crisi del periodisme ni convertiria la comunicació digital en el gran infern
dels periodistes. No són els mitjans digitals, ni les plataformes 2.0, ni els
free-lancers virtuals els que barren portes als futurs periodistes. És una
indústria que va ser molt lenta a veure venir la necessitat de refundar els
seus models de negoci.
Va ser lenta perquè la
cosa anava molt bé tal i com estava. Els factors de prestigi social i influència
sobre els poders, associats als mitjans tradicionals, deixaven en un segon pla
la necessitat d’explorar noves tecnologies. Les webs informatives eren, fa pocs
anys, una mena d’excusa a la qual acudir per publicar fets més o menys
incòmodes per als diaris en paper, les ràdios per ones i les televisions per
antena.
I els mitjans seriosos
citaven webs i blocs més o menys compromesos, que eren tractats com a fonts
informatives i no com a mitjans amb força i capacitat pròpia de comunicació.
Passat els anys, el paper albira el seu final, es lamenten...
Però pitjor que això, en
ser-ho ja de per sí, és que la crisi del periodisme sí que existeix! I des de
molt abans del boom web. I els periodistes tampoc li vàrem donar la importància
que calia. La batalla per un periodisme rigorós la varem perdre en permetre que els germans Matamoros es presentessin com a “informadors”, que
Tómbola arrasés en audiències amb aparença de programa “informatiu” amb una
mica d’entreteniment, i quan els periodistes de l’anomenat cor encapçalaven els
rànkings d’influència al carrer.
Suposo que varem amagar
el cap sota l’ala, emparats per una forta indústria que de tant en tant ens
permetia fer alguna malifeta periodística que ens tranquil·litzava el dia.
I, ara, som els propis
periodistes tradicionals els que busquem ubicació en el món 2.0, fent exercicis
per negar que estàvem en crisi i acusant els nous periodistes, nadius digitals
amb perfils digitals abans que sentissin a parlar de la piràmide invertida, de
voler usurpar allò que fa temps varem perdre: la capacitat de transformar la
nostra societat més immediata en l’exercici de la nostra professió i passió.
Voldria continuar
apassionant-me dia a dia amb la meva professió en l’entorn 2.0 sent fidel al
que proclamo en la capçalera d’aquest bloc: fent comentaris a l’antiga, és a
dir, intentant reflexionar.
La imatge està agafada del portal Comunicació 21
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada