Translate

dijous, 21 de febrer del 2013

#Regeneració: La por a les llistes obertes


                                              

Amb l’actual clima de ferum que envaeix la res publica torna a posar-se de moda la vella reivindicació de les llistes electorals obertes com a fórmula per aprofundir en la més que necessària regeneració democràtica. Escric vella reivindicació perquè, com el Guadiana, ha anat apareixent i esfumant-se entre els mateixos partits polítics en les darreres dues dècades. Però mai s’ha arribat a articular de manera seriosa una proposta que trencaria el poder intern dins les formacions que a hores d’ara mantenen una reduïda elit de dirigents, els que tenen el poder de designar candidats. I és que els processos democràtics interns són només lletra impresa en reglaments sense esperit democràtic.

No hem d’oblidar que ja votem al Senat amb un sistema de llistes obertes en el que l’electorat ha d’escollir tres  dels molts noms que apareixen en una mateixa papereta, i els resultats finals no difereixen gran cosa del que es produeix al Congrés dels Diputats. Podria ser un argument dels defensors del sistema obert per evitar les pors dels dirigents, però no. Per què?

La normativa democràtica que regula l’elecció de senadors i senadores és violentada sistemàticament a les cuines dels partits. En un país on tenim el lema de feta la llei, feta la trampa, un aspirant a senador ha d’aconseguir que el seu partit no li posi un altre candidat per sobre d’ell. És cert que a la papereta són tots els noms i podem escollir, però un dia algú va descobrir que s’acostuma a posar la creueta en els primers candidats dels partits, i aquestos estan posats per ordre alfabètic del cognom... Si et dius Roure i vols anar al Senat, els altres candidats del teu propi partit no es poden dir Badia ni Felip, sinó que hauran de dir-se a partir de Rubio...

Pot sonar ridícul, però observin a Lleida: Alturo, Plana i Rivero per CiU i Boya pel PSC. A Tarragona: Bel i Sendra per CiU i Sabaté i Sequera pel PSC. O a Girona: Bagué, Maluquer i Rieradevall per CiU i Bruguera pel PSC. O Barcelona: Almiñana, Guillot i Martí pel PSC i Candini per CiU. Quin mal de cap voler encapçalar una llista al Senat dient-se Zapatero si no tens al teu costat el secretari d’organització que busqui militants que es diguin Zoquete o Zurriagazo...

El problema, clar està, no són si les llistes són obertes o tancades. El problema és que les elits dirigents dels partits es tanquen en banda a perdre el seu poder de designar candidats. Candidats que, si són electes, saben a qui ho han d’agrair... I no són ni els seus pares que li van aportar els cognoms ni els electors que li han donat els vots... L’agraïment serà sempre per qui t’ha col·locat en un lloc privilegiat a la llista.  

S’argumentarà que les formacions disposen de sistemes d’elecció democràtica dels candidats a través d’assemblees, comitès i demés mecanismes estatutaris que atorguen el poder de decisió la militància de base. Això és només lletra! No hi ha partit polític, cap, que en algun cas no hagi modificat a Barcelona o Madrid l’ordre d’una determinada llista electoral escollida democràticament a Lleida en contra del parer de la direcció. Cap! La direcció és la que s’atorga sempre el poder de rebolcar l’esperit de la lletra.

La veritable por a les llistes obertes no és tant perdre el poder de designar candidats, que continuarà en mans dels mateixos si la regeneració no va més enllà de la lletra. La veritable por, compartida per dirigents i aspirants a ser caps de llista, és la intuïció que en una primera fase d’implementació, l’electorat no votarà amb voluntat d’escollir els millors, sinó de castigar els candidats que liderin les llistes. Quina millor bufetada a un cap de llista que posar la creueta en la seva candidatura a partir del segon nom...

Si volem parlar de regeneració democràtica hem d’anar més enllà de modificar lletres de reglaments que amb altres lletres es modifiquen. En les darreres dècades, la política ha perdut la dimensió ètica. Transformar una societat s’ha convertit en l’efecte col·lateral de guanyar unes eleccions en un sistema on la prioritat és dir-se Calvo i no Fernández.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada