A tall d'excusa

Pròleg del llibre “Àngel Ros, cara i creu”, publicat per Pagès Editors

Vull creure que a Pagès Editors sabien el que es feien quan varen pensar en el meu nom a l’hora de tirar endavant el projecte del llibre que ara teniu a les mans. D’entrada, havia de fer front un plantejament periodístic sent conscient del rovellament que tenia als meus dits, vuit anys ja allunyats de la pràctica periodística diària. I després havia d’encarar un personatge polític, Àngel Ros, amb el qual m’uneix el fet d’haver treballat per a ell, com a membre del seu primer Gabinet d’Alcaldia, adscrit a la Tinença d’Alcaldia de Cultura, Esports i Drets Civils, i contra ell, dirigint i col·laborant en dues campanyes electorals municipals d’ERC a la ciutat de Lleida.

Vet aquí el repte!, que diria el mateix Àngel Ros, per a qui també, no ho dubto, el meu nom va ser una sorpresa inicial. Casualitats de la vida, i que no van més enllà del que esmentaré, vaig prendre possessió del meu càrrec com assessor municipal de les àrees dirigides pel Grup d’ERC en aquell govern tripartit just el mateix dia que Àngel Ros era investit alcalde de Lleida, el 8 de gener de 2004. Jo també obria un parèntesi en la meva carrera professional, fins aquell moment centrada en la pràctica del periodisme en la ràdio i la premsa diària a la ciutat de Lleida des d’inicis de 1989.

Aquest és el marc en el qual s’ha preparat i elaborat aquest llibre, que fonamentalment el descriuria com una entrevista contextualitzada. Hem compartit llargues estones de conversa, algunes aprofitant viatges en cotxe, i també hem fet algun cafè, diria off the record però tampoc no tant, entre els mesos de novembre de 2011 i el mateix abril de 2012. En aquest període, Àngel Ros es va llançar a la frustrada cursa per rellevar José Montilla al front del PSC, va aconseguir desprès d’una dura lluita la Primera Secretaria del PSC a les Terres de Ponent i finalment va cedir la direcció del partit a la ciutat de Lleida a la seva tinenta d’alcalde Marta Camps.

El resultat són aquestes pàgines en les quals he pretès aprofundir en els pensaments i les opinions del polític i, al mateix temps, he intentat mostrar la persona, fent un exercici d’objectivitat, de vegades complicat, donades les circumstàncies. Crec que calia esmentar aquesta relació entre nosaltres dos no només pel que pugui semblar sinó per posar de manifest i valorar en la seva justa mesura l’exercici de sincera confiança que Àngel Ros ha practicat al llarg de les converses que hem mantingut, malgrat la persona que tenia al davant entrevistant-lo. Puc dir que m’ho he passat bé treballant amb ell.

Una casualitat final. En un altre llibre-entrevista realitzat al 2007 per la també periodista Laia Ruich i publicat per Pagès Editors, Àngel Ros explica amb aquesta anècdota com Antoni Siurana li comunica el relleu a l’Alcaldia de Lleida: “L’endemà de nomenar-lo conseller, em va citar al despatx d’Alcaldia i assenyalant-me la que havia estat la seva cadira em va dir: “Crec que l’únic que hauràs de canviar-li són els braços, que estan una mica desgastats; la resta t’estarà bé”. Per una simpàtica broma d’un amic de l’Alcaldia, aquella va ser la cadira en la qual jo vaig treballar a la Paeria fins al juny de 2007... I no li vàrem canviar els braços desgastats.