Translate

dimarts, 19 de setembre de 2017

Jo votaria 'No'

A les parets de les Borges ho diuen clar:
"La democràcia ens convoca"



Quan un amic del PSC em diu que estem en costats enfrontats de la trinxeres, amiga, em va sorprendre. Quan un amic de la CUP s’estranya que em critiquin els unionistes perquè aquí som neutrals, em va bocabadar. Quan un amic d’ERC em felicita per valorar l’autocrítica d’un exministre del PP, em va alertar... I així puc continuar passant per tot un espectre ampli d’amistats que aquests dies estan excitats. 

Alguns ho entendran com la confirmació que Catalunya està trencada per la meitat, jo continuo evidenciant que la única cosa que passa és que tinc amics que es creuen la seva pròpia propaganda, just la que més haurien de posar en dubte, si més no en privat. Conceptes com “xerrades il·legals”, “alcaldes antidemocràtics”, “frau democràtic”, o “catalans abduïts” no són seriosos, pontifiques... Ni ens porten enlloc, especialment als que s’ho creuen. 

Són lemes de tots els bàndols: dels que estan pel , dels que estan pel No i dels que han permès amb el seu silenci arribar a aquest punt i ara es fan els ofesos. Igual ara algú entén el mal fet per l’Operació Catalunya més enllà de l’intent de destrossar les vides dels rivals polítics: Han despullat de tota credibilitat l’acció de l’Estat, posada en tela de judici des del fangar de les clavegueres. Jo votaria No si a canvi servís per netejar-les. Però no em volen ni deixar votar. Així que ja posats... És dimarts, comencem la setmana;)

Article publicat al diari La Mañana el 19 de setembre de 2017

dimarts, 12 de setembre de 2017

I ara, què?

Li agafo prestat a Paco Ermengol el seu acudit sobre la Diada de 2015,
tot continua igual, sense resposta als somriures


Odio aquest titular, amic, però és la pregunta... Avui som al dia després d’una monumental Diada –malgrat el menysteniment dels que tenen calculadores fetes a mida– que també ens va deixar un estremidor minut de silenci en record de les víctimes del 17 d’agost. I som a tres setmanes del referèndum que encara podria ser la millor resposta política al principal problema polític dels darrers 40 anys. 

dimarts, 5 de setembre de 2017

El relat

El relat que alguns han volgut transmetre
és que la massacre es podia haver evitat


No es tracta d’un titular de portada o del text d’una informació en concret, amiga, allò que aporta transcendència a la nostra feina és el relat, cosa que els joves periodistes em senten a dir manta vegades. El relat és allò que queda després de tractar un tema –story li diuen els mestres nordamericans per a diferenciar-lo de simples notícies– al llarg de vàries entregues. 

dimarts, 29 d’agost de 2017

‘Qué nos ha pasado, España’

De la il·lusió al desencantament, el subtítol del llibre
que expressa la meva sensació en llegir-lo



De la il·lusió al desencantament, amic, és el subtítol del darrer llibre de Fernando Ónega i, al temps, el que millor expressa la sensació que vaig tenir mentre el llegia. D’aquest cronista –com li agrada presentar-se amb encert a si mateix– procuro no perdre’m gaire cosa, per la seriositat dels seus anàlisis i per la intel·ligent cadència de la seva veu en la ràdio, que formen part de la meva particular crònica d’accés a la professió que més m’agrada. 

dimarts, 22 d’agost de 2017

Les Rambles són de tothom


M'he criat a les Rambles de Barcelona...


M’he criat a les Rambles de Barcelona, amiga, on vaig veure els darrers grisos carregant contra manifestants de pancartes diverses, els marines de color buscant l’escalf barat de la dona que els hi pugés a un piset i els primers transvestits. He viscut la degradació del Museu de Cera i la transformació de la vella església de Santa Mònica en l’actual Centre d’Art Modern. 

dimarts, 15 d’agost de 2017

Dos dies de pluja a l’agost


Ja és casualitat, amic, que els únics dos dies que m’ha plogut en la primera quinzena d’agost hagi estat en dos cementiris. Dèiem l’últim adéu a Francisco –el iaio Paco pels meus fills– l’1 a Sabadell i el 9 a Agramunt al seu últim germà viu, Alfonso Fernández Rodríguez. Sis anys de vida es portaven i només vuit dies de diferència en la mort, sense poder acomiadar-se l’un de l’altre, posant punt i final a una generació de postguerra. 

dimarts, 8 d’agost de 2017

Refieu-vos del professional


Si hi ha un lloc que visito cada estiu, amiga, és una llibreria, ja sigui a Lleida o en la població en què em pugui amagar uns dies. De casa, en tot cas, vaig sempre ben armat. Enguany, una relectura en honor al recentment desaparegut historiador i novel·lista francès Max Gallo; el seu Napoleón és un monument al rigor històric amb els polsims justos de ficció que ajuden a omplir aquells forats que la documentació no suporta.